Santa Maria de Llimiana

És un edifici de tres naus cobertes amb volta de canó reforçades per quatre arcs torals i capçades per tres absis semicirculars. Les naus es divideixen en cinc trams i es comuniquen entre elles per arcs formers. El mur nord ha estat alterat per la construcció de capelles.

A la façana sud hi ha un fragment d'un fris format per set arcuacions que arrenquen de mènsules de factura senzilla.

Els absis també estan ornamentats amb arcuacions i lesenes. Les finestres dels absis estan disposades en dos nivells.

La porta original s'obria a la façana sud però es va traslladar a la façana oest.

El campanar construït més tard, encara que en època medieval, és una torre prismàtica adossada a l'angle sud-est de l'església.

El conjunt es pot datar al segle XI.

Sant Pere de Riudebitlles

L'any 1026 els senyors de Mediona van fundar un priorat benedictí al lloc de Riudebitlles. L'església actual es va reedificar entre els anys 1778 i 1780, però es va conservar l'antiga portada romànica.

Aquesta porta és una obra tardana, datada de la segona meitat del s. XIII, al segle XIX es va modificar alguns elements. És coronada per un arc de punt adovellat, emmarcat per tres arquivoltes en degradació, la més exterior a manera de guardapols. Tot el conjunt reposa sobre una línia d'imposta decorada amb un escacat. Les dues primeres arquivoltes recolzen, a més, sobre dues columnes acabades per capitells decorats amb uns motius o disposicions que recorden alguns capitells de Sant Pere de Rodes.

El capitell exterior de l'esquerra és modern; l'interior, original, presenta un entrellaçat que forma uns rombes ocupats per una palmeta de tres fulles. Al costat dret de la porta hi ha dos capitells de tradició coríntia, amb l'alternança de fulles d'acant.

Als costats dels capitells, sobre les pilastres que suporten les arquivoltes, hi ha uns relleus esculpits amb motius geomètrics de tradició visigòtica.

Sota la dovella central hi ha una figura de mig cos que representa sant Pere, proveït de la mitra de bisbe i les claus que l'identifiquen, i aguantant amb la mà esquerra, una branca de fulles lanceolades idèntiques a les del guardapols. A sobra hi ha un relleu amb la imatge de l'Agnus Dei que porta un nimbe en forma de creu i subjecta una creu i un estendard.

Sant Sebastià dels Gorgs

El lloc dels Gorgs es documenta per primera vegada l'any 976, però fins el segle XI no es tenen notícies de Sant Sebastià i corresponen a donacions entre les quals la de la filla del comte Borrell II de Barcelona, Ermengarda, quan en el seu testament deixa diverses donacions i disposa que s'hi establissin quatre monjos. Mir Geribert, el seu fill, es va ocupar de la dotació del cenobi. En poc temps va esdevenir el principal monestir del Penedès i els seus voltants, però més tard el 1052 Mir Geribert el va convertir en un priorat vinculat a Sant Víctor de Marsella, i va establir que restaria per sempre més sota la protecció de la seva família, els Santmartí. Entrat el s. XIV, el priorat entrà en crisi i es reduïren els monjos, fins que només hi quedava el prior. Mitjançant una butlla del papa Benet XIII, va passar a dependre de l'abadia de Montserrat. Va desaparèixer definitivament per l'exclaustració de 1835.

Els orígens del monestir són del s. XI però l'edifici actual és el resultat de reformes realitzades després del s. XIV. Té una sola nau, capçada per un absis quadrat i cobert amb volta de creueria, amb contraforts als angles.

Al mur sud de l'església és on es conserven més restes de l'edifici del s. XI. A l'interior es conserven cinc arcs formers, de petit diàmetre, que arrenquen de pilastres rectangulars i de mènsules. En aquest mur s'obren dues finestres d'una sola esqueixada. A l'exterior d'aquest mateix mur hi ha un altra porta que comunica l'església amb el claustre.

A la façana oest hi ha la porta d'entrada al temple, fou desmuntada i tornada a muntar, i es va restaurar al 1607. Inscrita dins un cos de paret una mica avançat respecte a la resta del mur, està protegida per un frontó a dues aigües, a manera de teulada, consta d'una llinda i un timpà esculpits que recolzen sobre dues mènsules. El timpà està centrat per la figura de la Maiestas Domini, flanquejada per dos àngels que sostenen la màndorla, i resseguit per una sanefa vegetal. A les mènsules hi ha representades un atlant i una àguila que ataca un lleó. Cal situar-la, junt amb els capitells del claustre al segle XII.

A la sagristia es conserva un sarcòfag, probablement del segle XIV.

El campanar és de torre de planta quadrada, bastida segurament al s. XI, amb decoració llombarda.

El claustre està situat a la part sud de l'església i en part està destruït per la construcció d'una casa. Les galeries conservades han perdut les cobertes. Va ser construït entre els segles XI i XII. Dels capitells conservats cal fixar-se en els dos cimacis mensuliformes decorats amb sanefes de palmetes i dos capitells de la galeria nord, un que mostra a l'angle un perfil humà i l'altre amb decoració vegetal; també amb el capitell hispanoromà a la galeria de ponent, de marbre blanc amb decoració vegetal. A la galeria oriental hi ha quatre capitells, dos dels quals presenten decoració geomètrica; en una altre hi ha quatre parelles de grius afrontats, i al darrer s'observen dues figures humanes barbades que són devorades per dos animals.

Sant Ramon del Pla de Santa Maria

La primera notícia de la primitiva parròquia del Pla de Santa Maria és de l'any 1173 en què el rei Alfons I va cedir el locum illum Sanctae Mariae a Berenguer de Vilafranca perquè el poblés i hi fundés una vila. A partir del segle XVI la construcció ja necessitava reparacions, i per acabar-ho de adobar les guerres dels Segadors hi deixaren una bretxa oberta. A la segona meitat del segle XVIII va perdre la categoria de parròquia en ser bastit un nou temple al centre del poble. Per a la construcció d'aquest nou edifici es va enrunar part de l'església vella per aprofitar-ne les pedres per aixecar la nova, però davant l'oposició dels veïns de la població, s'aturà la demolició i se'n restaurà la portada. A mitjan s. XIX, la primitiva advocació era substituïda per l'actual de Sant Ramon de Penyafort.

És un notable edifici bastit entre els ss. XII i XIII, de planta de creu llatina, amb una sola nau, transsepte i absis semicircular precedit d'un curt tram presbiterial. És probable que a l'origen ja s'alcés un combori, el qual fou totalment refet en època barroca. Una volta de canó apuntat cobreix la nau, mentre que els braços del transsepte tenen volta d'aresta; l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera.

A la façana de ponent hi ha la rosassa, de setze lòbuls que enllacen amb la zona central que està formada per una roseta octolobada que encercla una corona de vuit bucles entrellaçats.

La porta d'accés de l'església es troba al mur sud, que sens dubte és l'element més destacable. Es tracta d'una portalada d'arc de mig punt formada per set arquivoltes en gradació suportades per columnes i capitells, i, a l'exterior, emmarcada per un guardapols. Tots els capitells, de delicada factura, estan decorats amb motius vegetals i geomètrics menys el més extern de cada banda, que comporta una decoració historiada. A l'esquerra veurem sant Pere revestit, amb mitra i nimbe, acompanyat de dos diaques. A la part oposada trobarem sant Joan Baptista, amb una creu processional. La imposta que ressegueix el capdamunt dels capitells està decorada amb dents de serra, però a molts llocs només s'aprecien uns forats. Les arquivoltes presenten decoració vegetal i geomètrica.

El timpà no té decoració al mig, però sí a la semicircumferència que l'envolta on hi trobarem una sanefa de rombes entrellaçats, i a la part de la base, allò que podriem considerar com una falsa llinda, on hi ha un baix relleu amb tot d'escenes esculpides en què es podem reconèixer, d'esquerra a dreta, l'aparició de Jesús Ressuscitat a les tres Maries, sant Pere, al centre, i la Virgo lactans envoltada per una màndorla, una de les primeres representacions catalanes de la Verge de la Llet, una figura masculina no acabada d'identificar (potser sant Josep o sant Pau) i, finalment, l'Epifanía. Sobre la portada hi ha tres pedres esculpides amb el mateix motiu que el guardapols.

Un conjunt de mènsules esculpides recorren el perímetre exterior de l'edifici i ofereixen una decoració de temàtica molt diversa. Destaquen un nombre de mènsules amb caps humans, masculins i femenins, personatges grotescos i altres motius vegetals i geomètrics.

A l'interior del temple la decoració esculpida és als frisos que ocupen els capitells de les pilastres del creuer, amb motius vegetals i escenes de l'Antic Testament, entre les que destaca el degollament de sant Joan Baptista.

Santa Maria d'Agramunt

L'església de Santa Maria fou fundada a mitjan segle XI, encara que l'edifici actual és d'un segle posterior. Fou declarada monument nacional el 1931.

És un magnífic edifici de notables dimensions de planta basilical de tres naus capçades per tres absis semicirculars, el central més gran. La nau es cobreix amb voltes de canó apuntades, reforçades per tres arcs torals que recolzen en semicolumnes adossades amb capitells esculpits.

A l'exterior la capçalera presenta una ornamentació formada per un fris d'arcuacions alternant amb columnes adossades.

La portalada occidental, que cal datar a mitjan s. XIII, és una de les més importants del romànic català. Tota ella sobresurt de la façana, emmarcada per una cornisa sostinguda per permòdols i per vuit arquivoltes, en gradació suportades per columnes i capitells esculpits amb ornamentació de traceria i figurada, amb motius de bestiari, entrellaços i composicions geomètriques. Les arquivoltes estan profusament decorades amb motius geomètrics variats que es combinen amb els figuratius. Centra la porta un notable conjunt escultòric compost per la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a banda i banda, per les escenes de l'Anunciació i l'Adoració dels Reis. A la clau de l'arquivolta superior destaca la figura de Crist entronitzat. Aquesta portalada és un dels conjunt més reeixits de l'anomenada Escola de Lleida.

Al mur nord s'obre una altra porta, més senzilla, però força interessant. També està formada per arquivoltes recolzades en columnes amb capitells.

Santa Maria de Verdú

La primera referència documental on consta que l'església era ja edificada data del 1129, any en què es va encomanar el castell de Verdú al matrimoni format per Arnau de Verdú i Ermengarda. Tanmateix aquesta primitiva església fou substituïda per una de nova a partir del 1227, moment en que fou adquirida pels monjos de Poblet. Més tard passa a mans del bisbat de Vic, fins que fou creada la nova seu episcopal de Solsona. Les restes romàniques cal datar-les a finals del segle XIII.

L'únic element romànic que resta de l'antic temple és la magnífica portada que s'obre al mur oest, formada per tres arquivoltes en gradació ricament esculpides, la més exterior aixoplugada per un guardapols. Descansen damunt una línia d'impostes disposades sobre columnes coronades per capitells. El guardapols està decorat amb unes puntes de diamant i arquets triangulars, les arquivoltes, totes amb motius diferents, mostren sanefes en ziga-zaga, cinta perlejada, un soguejat, flors de lis, arquets.

Les línies d'impostes estan decorades per cintes entrellaçades que surten de la boca de dos petits caps d'animals, ornamentació que es repeteix a la portada de Santa Maria de Vilagrassa. Als muntants hi ha esculpida una imatge de l'Anyell Místic, un colom amb un orant amb les mans enlaire; el colom podria representar l'Esperit Sant. A l'altre costat, veiem dos personatges i un animal que sembla ser un ós. Es creu que podria representar les típiques escenes medievals, en què es feia ballar l'ós; el s'acrifici d'Issaac a mans del seu pare Abraham, aturat per l'àngel.

Els capitells hi trobem caps d'animals enmig de fulles i caparrons humans, elefants enfrontats, un àngel amb les ales desplegades i diversos motius vegetals.

Ens troben una vegada més davant una portada típica de l'anomenada escola de Lleida.

El castell d'època gòtica conserva la torre romànica del segle XII o inicis del segle XIII.

Santa Maria de Bell-lloc

La referència més antiga d'aquesta església és de l'any 1220, que exercia també de panteó de la família Timor-Queralt, senyora de Santa Coloma. Al mateix segle XIII sovintegen les donacions dels Queralt a la capella, que el segle XIV, s'hi establia una comunitat mercedària, que va reformar el temple i feu construir un claustre gòtic i altres dependències, avui desaparegudes. Aquesta comunitat va perdurar fins a l'exclaustració del 1835. Al interior s'hi conserva un magnífic sepulcre monumental d'estil gòtic de Pere V de Queralt.

La part romànica que es conserva és la portalada del segle XIII, situada al mur oest, que presenta una rica decoració escultòrica. Consisteix en tres arquivoltes en degradació que recolzen sobre columnes i capitells, que s'alternen amb ressalts de secció rectangular, també decorats. La porta té l'arc exterior ornamentat amb un relleu format per vint-i-un cercles on hi podem contemplar escenes diverses, amb personatges, animals i motius florals i vegetals. Aquest arc està resseguit per una motllura a manera de guardapols. Presideix el timpà la figura de la Mare de Déu amb el Nen, flanquejada a la dreta per Sant Josep i l'Anunciació, i a l'esquerra per l'escena de l'Adoració dels Reis.

Als costals de la porta hi ha dos frisos que representen els reis mags davant d'Herodes, a l'esquerra i la fugida d'Egipte, a la dreta. Els capitells exhibeixen motius vegetals i geomètrics, entre d'altres d'historiats, com poden ser la representació de pecats capitals: en un la gola, representat per un ós menjant, i la luxúria, en un monstre de quatre potes.

La portalada de Bell-lloc guarda una estreta relació amb l'escola lleidatana, però també mostra similituds amb alguns elements ornamentals dels capitells del claustre de la catedral de Tarragona.

Sant Miquel de Forès

La primera documentació ens ve datada del segle XI, en una relació de parròquies del bisbat de Vic, però l'any 1154 ja està adscrita a l'arquebisbat de Tarragona. Tornem a tenir indicacions sobre l'església al segle XIII, i al segle XIV es parla de la construcció de dues capelles laterals. El que restà de romànic cal datar-lo a la segona meitat del segle XII.

És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó, i estava capçada amb un absis semicircular que es va aterrar en una reforma ja fa uns quants anys.

D'època romànica destaca la porta d'accés situada al mur sud, formada per arquivoltes en degradació suportades per columnes i capitells. El guardapols de l'arc exterior de la porta i la imposta que recorre la part superior dels capitells s'han decorat amb un senzill motiu de doble ziga-zaga. El timpà està sostingut per mènsules. Tot el conjunt està força malmès a causa de l'erosió. fa uns quants anys.

Hi ha un altra porta que s'obre a la capella de la banda sud, que fou bastida al segle XIV, però que encara conserva la tradició romànica.

Cornudella de Montsant

El poble de Siurana, es troba encimbellat en un bell paratge natural format per la imposant cinglera que domina per l'esquerra el riu de Siurana i per la dreta el torrent d'Estopinyà, és presidit per les ruïnes del castell i per l'església romànica de Sant Maria.

Segurament la construcció de l'església es va decidir poc després de l'any 1153 en que el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va conquerir el castell de Siurana als sarraïns. Aviat, però aquest primer edifici va ser totalment refet o modificat, ja que el temple actual respon a una construcció del segle XIII.

És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i capçada per un absis semicircular. Aquesta capçalera es completa amb dues absidioles semicirculars, buidades dins els murs sud i nord, just a l'obertura de l'arc presbiteral, que no són visibles exteriorment.

La porta principal s'obre a la façana nord i està formada per tres arquivoltes en gradació suportades per tres parelles de columnes amb capitells esculpits, un guardapols decorat amb un motiu de ziga-zaga i un timpà central amb la representació de la Crucifixió de Jesús, un tema poc utilitzat en els timpans catalans; per sobre els braços estesos de Crist hi ha representats el Sol i la Lluna, acompanyats per relleus florals, i un animal per banda, que poden ser dos lleons o un bou i un lleó, que si fos així voldrien representar els signes dels evangelistes Lluc i Mateu. Al costat de Crist, i a cada banda, hi ha la figura de quatre apòstols, emmarcats cadascú per un petit arc. A sota es poden llegir alguns noms: Phelip, Andrea, Paul, Jacob, Tomas. N'hi ha tres sense identificar, encara que de fet tots tenen la mateixa cara reproduïda en pedra. Als extrems hi ha la representació de l'arbre de la vida.

A l'exterior de l'edifici, en un angle tocant l'absis, hi ha un sarcòfag monolític de pedra, conegut popularment com la "tomba de la Reina Mora".

L'Assumpció de Gandesa

L'any 1153, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va donar Gandesa a l'ordre del Temple com a part de l'ampli terme del castell de Miravet. Aquests hi aixecaren el temple romànic de Santa Maria en el lloc on la tradició diu que hi havia una mesquita. Posteriorment en el segle XVII, varen engrandir-la, respectant la façana nord amb la portalada i part de l'absis, integrats en el nou temple.

Pel que sembla era un edifici d'una sola nau, acabada a llevant amb un absis poligonal, obert a la nau per mitjà d'un arc apuntat, que descansa damunt dues parelles de columnes bessones; l'absis és cobert amb volta de creueria, els nervis de la qual arrenquen de columnes raconeres.

La portalada és l'element més destacable del temple, està situada al mur nord. Està formada per una sèrie d'arquivoltes bellament ornamentades, amb les seves columnes i capitells. El cos de la portalada sobresurt de la resta de la façana, a la part superior hi ha una cornisa motllurada, amb motius vegetals i geomètrics, sostinguda per permòdols esculpits amb carotes, figures d'animals, alguns de fantàstics. Les arquivoltes mostren un ric repertori ornamental compost de dents de serra,, tiges perlejades trenades, puntes de diamant, arquets apuntats, doble ziga-zaga, palmetes, motllures estriades, etc.

Als capitells on recolzen les arquivoltes es repeteixen bàsicament els mateixos motius ornamentals, amb l'originalitat que, a més, incorporen en el repertori elements figuratius i cares grotesques. A les impostes que suporten l'arc d'entrada, hi podem veure dues escenes historiades. A la banda dreta es distingeixen sis personatges, el del angle porta un llibre, i a l'escena de l'esquerra, sembla que si representa un banquet o celebració, on es poden identificar figures d'acròbates. Completen la decoració els dos frisos que s'estenen a banda i banda de la portalada; ambdós frisos presenten ornamentació amb motius vegetals i geomètrics, intercalant petites figures humanes dins d'arcuacions, algunes aus i caps d'animals.

L'absis va ser integrat com una capella en la nova església, però fou escapçat per permetre el pas d'un carrer al costat de l'església, fet que el desfigura totalment.

Aquesta portalada està vinculada per la seva decoració, als tallers de l'anomenada escola de Lleida, la qual té els seus màxims exponents en obres com les portades de la Seu Vella de Lleida i la portalada de Santa Maria d'Agramunt.